Els primers coneixements de la presència humana a la nostra població els tenim en l'època dels íbers, tot i que de moment l'únic poblat que s'ha trobat, al límit dels termes de Tordera, Maçanet de la Selva i Lloret de Mar, és el de Montbarbat.
Els íbers es dedicaven a l'agricultura i a la ramaderia i explotaven el ferro per fer el metall. Van comerciar amb els grecs i els púnics, que arribaven per mar. Els íbers que habitaven el Maresme i part del Vallès eren anomenats "laietans" i la sotstribu que habitava la zona de Tordera, segons els historiadors antics, eren els larto-laietans o tarno-laietans.
El 218 a.C, durant la segona Guerra Púnica que va enfrontar cartaginesos i romans, aquests últims van desembarcar a Empúries i van començar la romanització del territori. Els romans construïren grans obres públiques i organitzaren tot el territori. D'aquesta època són les restes d'un aqüeducte situat a Sant Pere de Riu. La seva funció era subministrar aigua a una masia ("villae"). Es conserven quatre arcades, recolzades per un extrem a un marge, al terme municipal actual de Pineda de Mar.
Una continuació d'aquest aqüeducte, de dos arcs, és situat al terme de Tordera. Es calcula que podria haver tingut una extensió d'uns 3 km.
L'any 475 va governar Honori, que fou l'últim emperador romà, i els bàrbars aprofitaren el caos per envair en diferents incursions l'Imperi fins a arribar al 476, amb la seva fi.
Amb la caiguda de l'Imperi Romà les terres van passar a mans dels visigots i aquests es barrejaren amb la població autòctona. Amb els visgots van aparèixer petits propietaris i una primera noblesa a la qual els primers havien de pagar tributs a canvi de protecció en cas d'atac. El 510 va tenir lloc la Batalla de Tordera, ja que després de la mort del rei Alaric II hi havia els partidaris d'Amalaric, fill seu, de 5 anys d'edat, i de Gesaleïc, fill bastard de 19 anys. Aquest últim es va aliar amb els vàndals, que anaven cap a Barcelona per lluitar, però a la plana de Tordera va tenir lloc l'atac i, en aquesta batalla, va morir Gesaleïc i, llavors, va pujar al tro Amalaric, rei dels gots.
Al 711, els musulmans comencen a ocupar la Península i, tot aprofitant la feblesa de la monarquia goda, van conquerir Barcelona el 718 i van arribar fins a la frontera dels francs. Els musulmans van saquejar els pobles que no acceptaven aquesta ocupació. Blanes fou saquejada i molts dels seus habitants es refugiaren a Tordera, població més allunyada i boscosa.
Els francs i el seu cap Carlemany, per tal d'allunyar els musulmans, van iniciar la conquesta d'una part dels territoris que aquests havien ocupat. Els Comtes de Girona, amos dels terrenys conquerits, entre ells els del terme de Tordera, van fer aixecar esglésies i cabanes per tal que la zona es tornés a habitar. El primer document del que tenim constància escrita de l'existència de Tordera com a terme local es data entre els anys 898 i 917. Es tracta d'un pergamí mitjançant el qual el comte Sunyer I cedeix com a dot a la seva futura esposa Aimilda "...alium loco, quem dicunt Tordaria, vil.las cum villares suos et omnia ad ipsa loca pertinentia". Tordera estava sota el domini del Comte de Girona, del que depenien els Vescomtes de Cabrera, amos dels territoris de Tordera. El patrimoni d'aquests vescomtes comprenia l'Alt Maresme, part de la Selva, part del Vallès, part de les Guilleries i part de la Plana de Vic. Poc a poc s'anaren creant els diversos comtats que formaven la "Marca Hispànica" sota els dominis dels francs. El 988, el comte Borrell II va deixar de rendir vassallatge al rei francès i aquesta data es podria considerar el naixement de Catalunya com a nació. L'any 1038, els Vescomtes de Girona Guerau i Ermesenda, amb motiu de la fundació del monestir de Sant Salvador de Breda, fan donació a aquest de la quarta part de l'església de Sant Esteve de Tordera i, per part d'Ermesenda, de la seva heretat en el lloc anomenat Serra, Puiggermanal, Fuirous i Ritort, tots dins del terme de Tordera. Al segle XII es clou el procés de formació del Principat amb la incorporació de les comarques de ponent i Baix Ebre.
En l'època medieval dins la noblesa hi havia els comtes, vescomtes, comdors, cavallers i batlles. Tordera, a partir del segle XI esdevingué una batllia comandada per un batlle, que administrava el patrimoni i les rendes del vescomte, administrava justícia i podia comandar el somatén. Sembla que Tordera tenia força independència envers el vescomtat, donat que no havia d'oferir vassallatge. A Tordera hi vivien alts càrrecs del castell de Palafolls i molts propietaris lliures. El paper desenvolupat per la població durant l'època dels Cabrera és molt incert. En algun escrit s'esmenta el castell de Tordera, però no hi ha cap resta que ens indiqui la seva existència, malgrat que podria haver estat edificat per tal de defensar-se. Altres castells que formaven part de la fortalesa dels Cabrera eren els de Sant Joan de Blanes, Palafolls, Hostalric i Montsoriu. La seva residència la tenien al palau de Blanes i el castell d'Hostalric era la capital del Vescomtat. Els Cabrera, en el segle XV i durant les lluites de nobles contra Joan II, van donar suport com a pretendent al tro, l'anomenat príncep Carles de Viana que, en ésser vençut i mort per Joan II, aquest els confiscà els béns i perderen les propietats, però conservaren el títol i els privilegis sobre els seus antics dominis. L'última descendent dels Cabrera es va casar amb el Duc de Rioseco, Federico Enríquez (1477) i el 1573, Lluís Enríquez de Cabrera, un descendent seu, va vendre el patrimoni a Francesc de Montcada, Comte d'Aytona.
Durant el segle XII, un descedent dels Vescomtes de Cabrera funda el monestir de Roca Rossa (1145). Guerau III de Cabrera cedeix l'alou de Fredena al monjo Bernat per bastir-hi una església en honor a Santa Maria. Aquest monestir està situat dins l'antic terme d'Hortsavinyà, avui en dia agregat de Tordera. En estar situat al cim de la muntanya i durant molts anys aïllat enmig del bosc, s'ha anat deteriorant. El temple era d'una sola nau, amb absis rodó i volta ojival. Estava integrat per una comunitat de 6 monjos de l'ordre dels agustins. El temps de màxim esplendor d'aquest monestir el situem a finals del s. XII fins a la meitat del s. XIII. Els habitants de Tordera, Alt Maresme i Selva deurien tenir gran devoció per la Mare de Déu, donat que es té constància de moltes donacions fetes al cenobi a canvi de les pregàries dels monjos i repòs etern en el seu cementiri. Hi havia nobles i pobles dels voltants que feien donacions al monestir, tal i com consta en la documentació existent, així com masies: Mas Lledó (1195), La Júlia (1201), Can Miralbell (1216), Can Puiggermanal (1216), Mas Martí (1246), Can Puig del Mas (1276), Can Casellas (1282)... Finalment, en època del prior Antic Roquer (1540) s'abandonà definitivament.
En referència a la primitiva església de Sant Esteve de Tordera, hi ha la hipòtesi que es podria remuntar a l'època visigòtica, ja que Sant Esteve era un patró típic de les esglésies consagrades durant aquesta època. Es troben traces de construcció preromànica, com les restes de la cara oest, on hi ha part de l'arcada de volta de canó que queda al centre del campanar. Se sap que la nau central tenia de llargada el mateix que té d'amplada l'actual i que mirava a sol ponent. El campanar va tenir fases de construcció i la part inferior pot ésser preromànica, amb finestral circular, la part mitjana és romànica i la part alta és un afegit del segle XVI. De la primitiva església tenim dades que ho confirmen: L'any 974, el Papa Benet VI va cedir tot el que hi havia a la Vall de la Tordera al Monestir de Sant Pere de Roda, que tenia sota el seu domini moltes parròquies de la diòcesi de Girona. També existeix l'acta de donació de l'església del beat Esteve el 977 per part de Ponç i altres nobles a l'abat del Monestir de Sant Pere de Roda, Hildesind. El 1246, l'església parroquial passa a dependre del Monestir de Sant Salvador de Breda i el 1315, a la seu de Girona. El 1319, Santa Maria de Blanes, que fins llavors depenia de la parròquia de Tordera, es proclamà com a parròquia independent, tot i que va quedar obligada a certs deures i aportacions envers la parròquia de Tordera.
El 1779, com que l'església s'havia quedat petita, es planificà fer l'actual i, llavors, s'enderrocaren les cases que formaven la "cellera" i el "comunidor", que eren dependències dels clergues. 
Es va fer una cerimònia de col.locació de la primera pedra, explicada amb tot detall en la consueta començada pel domer Cristòfol Pagès, que es troba a l'Arxiu Parroquial. Tot el poble va col.laborar econòmicament en l'empresa, que administrava una "Junta de Fabrica", creada per tal fet i integrada per gent del camp i de la vila.
El 1790 es va fer la benedicció de la meitat del temple (presbiteri, creuer i una capella) amb una gran cerimònia, processó i sardanes i en el mateix any es va començar a derruir l'antiga església romànica. El nou temple es va finalitzar el 1817 i el dia de Sant Bartomeu, amb tota solemnitat, es va beneir. El portal actual és barroc. En un medalló de sobre a la porta hi ha cisellat un tord i l'any 1803. L'interior és neoclàssic i, durant la Guerra Civil, fou saquejada, cremada i va servir de magatzem i de garatge. També sofrí desperfectes i incendis durant la Guerra dels Carlins (1863).
Com a testimonis de la història del municipi de l'època medieval, Tordera compta també amb nombroses i antigues ermites que, per la seva construcció, algunes semblen del s. XI o XII, però amb modificacions actuals sobretot per les desfetes i profanacions fetes durant la Guerra Civil.
L'ermita de Sant Pere, situada en el veïnat amb el mateix nom, antigament anomenada de Verdolí, té una llinda de pedra amb la inscripció 1664. Es va donar llicència per construir-la, però, el 1531. Té un absis triangular i una petita sagristia a la dreta. Antigament tenia un petit atri cobert i quatre columnes que subjectaven la teulada.
Sant Vicenç sembla la més antiga de les ermites, possiblement dels segles XI o XII. Hi ha documentació del 1201 en la que ja se'n parla. Està situada a uns 3 km del casc urbà, en el veïnat que també porta el seu nom. Té una sola nau amb absis circular i campanar d'espadanya col·locat a l'absis. A l'altar hi havia un retaule un fusta policromada del s. XVII que representava la vida de Sant Vicenç. L'ermita fou cremada durant la Guerra Civil i fa poc s'ha restaurat.
L'ermita de Sant Andreu, situada en el veïnat que porta el seu nom, antigament conegut com "Veïnat de Casellas", és dins la propietat de Can Bofí. Es tracta d'una construcció del s. XI o XII i es conserva la volta de canó i l'absis circular amb una finestra. Ha estat molt restaurada, sobretot la façana.
L'ermita de Sant Ponç és molt coneguda i freqüentada per la gent de Tordera i rodalies. Es troba a uns 4 km del centre de la població, a la carretera que va a Fogars de la Selva i Hostalric. Està edificada sobre un turonet envoltat de bosc i, al costat, hi ha una gran esplanada on cada 11 de maig se celebra un aplec, amb una benedicció de roses, Missa i processó. Les roses beneïdes servien per impedir l'entrada de paràsits a les cases durant l'estiu. No hi ha gaires dades sobre la seva construcció, però sabem que fou reconstruïda en 1580 i el 1687. Hi ha un atri de 12 columnes de pedra d'estil dòric, construït l'any 1729, segons la inscripció gravada a la pedra d'una arcada. L'interior és de volta de canó i l'absis és rodó. En una finestra hi ha gravat, a la pedra, "1615 al 5 de maig". A la llinda del portal hi ha gravat l'any 1685 i, a la pila d'aigua beneïda, l'any 1737.
L'ermita de Sant Daniel també està situada en el veïnat amb el mateix nom, abans anomenat "Gasolves" i "Cantallops", situat a l'esquerre del camí que va a Blanes, a uns 4 km del casc urbà. No hi ha dades sobre la seva construcció, però sembla que és del s. XV o XVI. Va pertànyer al domini del monestir de Sant Daniel de Girona i, d'aquí, prengué el seu nom. De construcció molt senzilla, té un atri sostingut per cinc columnes de rajola.
L'ermita de Sant Jaume és situada al davant de l'antiga masia de "Can Pocalló". Sembla del segle XII i s'erigí amb motiu d'una prometença d'un avantpassat que vivia a la masia, que es va posar malalt.
L'ermita de Sant Tou fou edificada pels antics propietaris de "Can Talleda del Bosc" en el segle XV o XVI. Té un senzill atri amb 4 columnes de rajola. Hi havia retaules del s. XVII desapareguts durant la Guerra Civil.
La petita ermita de l'Erola, a Hortsavinyà, és del s. XVIII.
D'antigues capelles, avui en dia desaparegudes, hi havia la de Sant Ramon, situada en el carrer que porta el seu nom, concretament en el número 30. No se sap el seu origen, però en el 1793 es va utilitzar per tancar-hi hostatges francesos durant dos dies, tot profanant-la i després es va haver de redimir amb els cultes corresponents. Després també fou utilitzada com a presó de dones.
Per últim, la capella de Sant Antoni no es pot precisar quan es va edificar, però consta la seva existència en el segle XV. Va utilitzar-se com a capella de l'Hospital de Pobres, amb un sacerdot a la seva cura. Posteriorment, s'utilitzava de tant en tant com a sala de reunions de l'Ajuntament.
En el segle XVI, durant els regnats de Carles I i Felip II, la pirateria turca dominava la Mediterrània, tot obstaculitzant el comerç marítim i saquejant les terres del litoral. Els pagesos, llavors, construïen torres de defensa per protegir-se dels possibles atacs. A Tordera, destaca la torre de Can Toni Joan, iniciada l'any 1557 quan el procurador del Vescomtat de Cabrera va concedir l'autorització per a la seva construcció. Aquesta torre es comunicava amb el Castell de Blanes i el de Palafolls mitjançant fogueres per anunciar un atac. La masia de Can Toni Joan fou destruïda per un obús disparat des del mar durant la Guerra Civil, però la torre, sortosament, es va salvar.
En el segle XVII, durant el regnat de Felip IV no es van respectar les constitucions autònomes de la Generalitat i s'inicià una època de malestar. Al 1639, l'exèrcit francès va entrar pel Rosselló i les tropes catalanes se'ls enfrontaren. El rei envià tropes castellanes per fer-los recular, les quals es comportaren com un exèrcit d'ocupació i afavoriren un sentiment de revolta per part dels catalans, que culminaria l'any 1640 amb el Corpus de Sang. Tordera, el 9 de juny d'aquest any, va organitzar un pelegrinatge a Girona com a acte de desgreuge per les profanacions de les esglésies, comeses pels soldats castellans en conflicte amb els catalans. Aquests s'aliaren amb el monarca francès Lluís XIII per ser defensats en cas d'atac castellà. Al 1642, el virrei Pere de Cardona, partidari del rei castellà, manà una expedició cap a Perpinyà, però Josep de Margarit, amb l'ajut del general francès La Motta, l'esperaren al riu Tordera i aquí el van vèncer. Posteriorment, després de diferents enfrontaments i lluites, s'arribà a la fi del conflicte amb el Tractat dels Pirineus, que suposaria la pèrdua del Conflent i part de la Cerdanya. En el transcurs d'aquestes lluites (1650-1653) es va produir una gravíssima epidèmia de pesta i Tordera també va tenir moltes baixes, com consta a l'Arxiu parroquial.